Pau Poveda Escurriola

La València que creix sota terra és aquella que no es veu a simple vista. No es pot definir què és ser valencià amb paraules clares ni amb discursos conscients. La identitat d’un poble naix també del que no es diu, del que s’intueix, del que es viu en silenci. Sovint, les definicions i símbols oficials resulten buits, enganyosos o massa simplificadors per abastar la riquesa de l’ànima col·lectiva. És per això que cal alçar la mirada cap al que s’amaga: descobrir què mou el poble valencià, quines són les seues arrels profundes i cap on es dirigeixen els seus anhels. Davant una identitat política imposada i plena de clixés, el poble es resisteix mostrant una identitat que no vol ser mostrada, però que es manté viva. Aquesta identitat latent, sovint invisible, es manifesta en allò quotidià, en els gestos, en els espais compartits, en el silenci. En aquest context naix El castell del poble, una sèrie fotogràfica que vol capturar eixa València real i invisible, que no encaixa en definicions estàtiques però que continua bategant sota la superfície de la imatge oficial.