Arantxa Cortés

Categoría: Cultura

Nascuda en 1997 en un poble en perill d’extinció i encunyada en el mateix com La Palomica, cresc entre carreteres sense asfaltar i senyores tomando el fresco. Farruca per part materna i justiciera per paterna. Ballaora a temps complet.

Després d’entregar-me plenament a l’adolescència decidisc ser actriu, perquè sí. A partir d’ací, descobrisc l’art com arma i motor de canvi. Escric la meua primera peça «Els diumenges sòn dies de descans», guanyadora del premi Ciutat de Castelló 2022, que tracta el tema de la despoblació i la transició ecològica. Ara, em presente amb la meua segona peça «de Com vaig Tocar el Cel i vaig Tragar-me un Angel al Caure», peça que vull posar en peu. Pense que aquesta peça, que tracta temàtiques de salut mental i familiar, es necessaria ara mateix, en aquestos temps.

La seua sinopsi es la següent:

Dos i dos són quatre quatre i dos són sis sis i dos són huit i huit setze i huit vint-i-quatre i huit trenta-dos no comptes més xiqueta que causa dolor. A la meua xiqueta li encanta el xocolate i jo la veig plena marró i feliç per favor deixeu que continue tacant-se i no deixeu que es convertisca en mi no deixeu que es convertisca en la meua mare comptable deixa que cante però que no compte mai perquè els números a vegades es converteixen en dimonis deixa’m comptar a mi però tu canta canta i no plores.

Com he comentat abans, ès una peça que vull posar en peu, que pense que te que vore la llum i arribar a tota eixa gent que necessita un «escolta, no estàs sola, ens passa a molta gent». Per això, invertiré el premi en la posada en escena d’aquest text.

La votación ha finalizado ¡Gracias por tu interés!